Avui va de "bacallà"...

El bacallà
El bacallà va ser introduït a la Península Ibèrica pels bascos. Amb el temps, s'ha convertit en un dels peixos amb més protagonisme a la cuina catalana per la seva facilitat de conservació. La veritat és que pocs ingredients són tan versàtils i admeten elaboracions tan diverses com el bacallà.El bacallà
El bacallà és un dels peixos amb més protagonisme a la cuina catalana. Aquest paper especial l'hi ha atorgat la seva facilitat de conservació, ja sigui salat i dessecat, o bé dessecat sense salaó (anomenat 'peixopalo'). Aquesta qualitat va permetre transportar en bones condicions a les cuines de l'interior del país i fins als monestirs, en una època en què no arribaven altres espècies marines. Com deia Josep Pla a "El que hem menjat" (1972); "després d'haver estat convertit en una mercaderia ressecada, momificada i fibrosa ... és susceptible de ressuscitar". La seva consideració com a plat de Quaresma i, per tant, d'abstinència, li va proporcionar en el passat una immerescuda fama d'aliment vulgar.
El bacallà no és un peix autòcton sinó dels mars freds del nord i van ser els bascos els que el van introduir a la Península. Quan els baleners anaven a Terranova, es van adonar que els podien salar i conservar a la bodega o, simplement, els van deixar assecar a coberta amb el vent i el sol fins que guanyaven consistència. La popularització a Catalunya es va produir quan els vaixells catalans anaven al Bàltic a portar vi.
Té pocs greixos, però és ric en proteïnes i vitamines A, B12, D i E. Durant molts anys s'ha utilitzat l'oli del fetge com a suplement dietètic per als nens. I pocs ingredients són tan versàtils i admeten elaboracions tan diverses com el bacallà. Es pot preparar al forn, fumat, marinat, bullit, enfarinat i fregit, al vapor o gratinat. També es presenta cru acompanyat d'olives negres, tomàquet i pebre a la 'esqueixada'. De fet, hi ha molts plats en què té el paper protagonista: bunyols de bacallà, brandada, arròs amb bacallà, amb espinacs, panses i pinyons, amb samfaina, a la catalana, a la manresana, amb patates o amb mel.
La preparació més popular és a la llauna '. D'aquest antic plat de traginers hi ha moltes variants, però a grans trets es pot dir que aprofitaven una llauna per escalfar-lo, de manera que s'acumulava el suc en el recipient i no quedava tan sec. A la mateixa llauna escalivaban alls, tomàquets, mongetes o altres hortalisses.
S'havia utilitzat com preuada moneda de canvi a l'interior i s'aprofitava tot, fins i tot la sal que deixava a l'aigua s'emprava per donar sabor a les mongetes. La panxa, el morro, el llom, la cua o les penques també són molt valorats avui en dia i cada part és adequada per a una preparació.
Per remarcar la seva singularitat es pot dir que és l'únic peix que, al nostre país, ha tingut tradicionalment botigues especialitzades, les 'bacallaneries'. Pla recordava nostàlgic una 'gran època bacaladera' en què havia posats al mercat amb aigua corrent per dessalar i esponjar el bacallà. El mateix escriptor també evocava un plat molt extravagant, el 'niu', que té com a base la tripa de bacallà però que pot incloure ou dur, patata, sípia, salsitxa, botifarra, morro de vedella i ocells (d'aquí el nom).